-Diplomatura en Educació Social. Universitat de Barcelona. Beca “Erasmus” i beca “Free-mover” a l’Escola Superior d’Educaçao de Coimbra (Portugal, 2001-2004).
-Estudis complerts de teatre al Laboratorio Escuela de Jessica Walker (Barcelona 2004 – 2006).
-Estudis comlerts de teatre a l’ École Philipe Gaulier (Paris 2007 – 2009).
Guanyador dues vegades consecutives de l’ “Ajuda a la formació als professionals de la Cultura” del Ministeri de Cultura espanyol 2007-2009.
-Màster en Coaching i PNL i Practitioner en PNL a l’ Institut Gestalt. (Barcelona 2010-2011).
-Certificat en Coaching Ontològic amb Rafael Echeverría i Alícia Pizarro a Newfield Consulting (Santiago de Xile 2013-2015).
-Format en disseny i facilitació de formacions per a equips per Aroldo Cárcamo, Daniel Peñafiel i Maria Jesús Arriagada a la Gerencia de Innovación del Instituto de Seguridad del Trabajo de Chile (Viña del Mar i Santiago de Xile, Xile, 2013 – 2016).
-Formació anual en Mentor – Coach per a l’ acompanyament i la supervisió de Coaches. Institut Gestalt. (Barcelona 2016 – 2017).
-Postgrau “Llenguatge sensorial i poètica del Joc” de Teatro de los Sentidos i la Universitat de Girona, amb Enrique Vargas i la seva companyia. (Barcelona 2017 – 2018).
-Formació terapèutica individual amb Dimiter Moya en Psicomagia i Metageneología (Santiago de Xile i Barcelona, 2014 – 2022).
-Format en Intervenció Social en salut mental infanto-juvenil per Maria Ribas i trauma complex amb Fernando Lacasa. (Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, 2018 – 2024).
Processos personals
-Procés terapèutic personal basat en la Psicomagia i la Metageneologia (Santiago de Xile, 2012 – 2016).
-Participant al Grup d’acompanyament a la paternitat “Entre Pares” amb Albert Pons a Entre Homes (Barcelona, 2022 – 2024).
-Procés terapèutic personal a Entre Homes (Barcelona, 2023 – actualment).
Als vint anys vaig anar a estudiar una beca universitària a una ciutat portuguesa que desconeixia completament. Estudiava educació social. Encara no entenïa del tot perquè havia escollit aquella carrera, tot i que intuïa vagament que acompanyar a persones en moments d’ especial fragilitat era quelcom que em donava sentit. Vaig viure en aquella ciutat durant dos anys i aquell viatge em va canviar per sempre. Però el que se suposava que era l’objectiu del viatge (estudiar educació social) no va ser gaire important. Vaig descobrir per primera vegada la fotografia, que em va permetre enamorar-me de l’observació i el silenci. I vaig conéixer també el teatre, que va significar per mi una porta a un tipus de creativitat que no havia experimentat abans.
En aquesta ciutat portuguesa vaig recordar que desde petit sempre havia volgut ser inventor. I vaig adonar-me’n de que mantenir viu aquest desig infantil m’omplïa de sentit.
Amb els anys, he trobat en les arts escèniques un territori fèrtil i ample on crear desde diferents disciplines (fotografia, teatre, instal·lació, creació sonora) per inventar obres delicades i arriscades de totes aquelles coses que em commouen. La creativitat ha estat per mi una font inesgotable d’auto-coneixement i de profunda conexió amb el món. Ser actor m’ha possibilitat poder sentir-ho tot de totes les maneres (com deia Pessoa), i això ha estat per mi una constant font d’aprenentatge i de joc.
Als trenta anys vaig viatjar a Xile. Vaig viure-hi gairebé quatre anys. I vaig tenir la sort de formar part d’un equip de treball amb psicòlegs/es i formadors/es que es dedicaven a dissenyar i facilitar formacions per acompanyar a tot tipus de persones. El que em va meravellar és que aquest equip s’esmerava a teixir, finament, una experiència en primera persona, de forma meticulosa i profunda. I em vaig adonar que aquest “lleguatge” no era tant diferent al teatre, que si es distingeix en alguna cosa de la resta de les arts, al capdavall, és en la seva presencialitat. Adonar-me d’això em va guiar a unir aquests dos móns, el de l’acompanyament a les persones i el del teatre i la creativitat, per així construïr espais de trobada i de transformació humana.
Ser pare està sent un nou viatge vital, aquest cop sense canviar de casa. Desde que esperava el meu segon fill em va atravessar la pregunta “quin és el meu paper aquí?” i al no trobar cap resposta prou clarificadora, vaig començar a participar d’un grup d’acompanyament a la paternitat. Aquesta experiència m’ha ajudat a continuar creixent com a home i com a pare, i m’ha enriquit tant que, tres anys més tard, he passat a facilitar espais per a pares.
Per tot això, cada cop que torno a aquella ciutat portuguesa em sento molt agraït.
